Per això em vaig acostumar a llegir —de tant en tant, un poquet—… i, ara, ho enyore. No negaré que al començament em costava seguir el fil de la història i que llegia de tard en tard; perquè jo, de lletra, no n’he sabut mai massa —el justet i gràcies, i sumar i restar!, que en aquella època anar a costura a instruir-se es vea com mig perdre el temps, sobretot si eres dona— i també perquè a casa, a part de les novel·letes de vaquers que el meu home canviava al barraconet del carrer del Trinquet, hi havia poca lectura i la lletra era molt remenuda…

Encarna Sant-Celoni i Verger, Al cor, la quimereta (València: Tabarca, 2002)

Recordo els tres hiverns d’anar a costura; havia estat de les poques nenes que hi havia pogut aprendre perquè a casa ja n’hi havia de més grandetes bones per a la feina. La sort de ser xica! La mestra ens feia fer aquella cal·ligrafia tan rodoneta amb l’acabament de cada lletra cap amunt i la erra amb aquell rínxol a l’esquerra que a mi em semblava un tirabuixó.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)