Amb el campanar emmudit, els carrers solitaris i una calda boirosa que al bo del dia tallava la respiració, Malpui dormia sumit en una mena de migdiada fúnebre i expectant, trencada només pels crits familiars dels animals domèstics i pels brams del boig del Poblador, un pobre noi que s’havia trastocat estudiant lleis a Cervera i des de feia cinc anys malvivia retirat en un feixanc de la penya.

Pep Coll, El salvatge dels Pirineus (Barcelona: Proa, 2005)

Bevien cervesa i picaven els cacauets que els havia servit el cambrer, un jovenet rapat i de mans calloses amb les quals va retirar les dues primeres ampolles buides i en va deixar dues més de plenes. Algunes restes de pellofa vermellosa nedaven en els rastres d’aigua que havien estampat damunt la taula els peus glaçats de les copes. Feia fred, a fora devia haver-hi no més de sis o set graus. El Marc no havia vist mai que, al bo de l’hivern, també es guardessin les copes al congelador.

Jordi Llavina, El llaütista i la captaire (Badalona: Ara Llibres, 2013)