La polèmica ja estava en la premsa, no hi havíem acudit nosaltres els primers.
   Amb aquest conjunt de raons, teixides col·lectivament al voltant de la taula, mentre dinàvem de bona gana, l’acord va ser absolut: donaríem a la premsa el text que ens havia tramès la inspectora.
   —Màquina avant —va concloure el mestre Ferrando, aturant la cullera un instant, abans de tornar a carregar-la.

Víctor Labrado, La mestra (Alzira: Bromera, 2010 [1995]), pàg. 79

Tot d’una s’aturà com si recordés alguna cosa amb precisió. M’agafà per les espatlles i em va dir:
   —A Moscou m’han dit que has de fer tot el que jo et mani, m’entens? Jo ho sé tot. M’has d’obeir.
   M’escridassava amb el seu castellà deficient, sense tenir en compte la gent que ens mirava. Li anava a contestar amb un «això depèn» prou digne, però em tallà en sec per a encalçar un taxi que s’escapolia com una sargantana, cosa que fan tot sovint els taxis de Leningrad.
   Va seure al davant, al costat del xofer. En aquests casos, en Nikolai sempre recordava les regles del protocol. Jo procurava de fer morros, encara que no em veia. De bona gana li hauria socarrimat el clatell amb la mirada. Al cap d’una estona de silenci, em va mirar. Dues llàgrimes s’escolaven galtes avall.

Montserrat Roig, L’agulla daurada (Barcelona: Edicions 62, 1985)