Amb la independència, l’any 1956, la literatura magrebina patí un segon canvi: regnà aleshores un realisme, de vegades aspre, que denunciava les desigualtats socials, els crims d’una burocràcia pagada de si mateixa, les increïbles penalitats dels pobres en la seua recerca afanyosa de la subsistència, la cruel desil·lusió de l’èxode vers la capital, realitats que Salah K. reflectí de manera meravellosa en el seu relat «Le cireur», que a continuació, i de manera molt relaxada —com qui conta un acudit—, començà a relatar-me.

Ferran Cremades i Arlandis, Línia trencada (Barcelona: Edicions 62, 1991)

Mirem aquestes frases: «Passada l’estació del Clot, que és la darrera abans d’arribar a Barcelona, es poden veure pertot arreu vastos edificis de maons, llargues parets de tanques, piles de material de construcció, tones fumejants, fàbriques d’obrers, i se sent, o sembla sentir-se, una remor sorda, difusa, creixent, que és com la respiració afanyosa de la gran ciutat que es remou i treballa». L’autor avança en direcció a la ciutat i certament travessa un espai caòtic i productiu, industrial, que podem pensar que és previ a aquestes casetes que veiem avui. Ho escriu, en tot cas, Edmondo De Amicis, l’autor de Cor, que la majoria devia llegir com a Corazón. La citació és del 1872: Barcelona en expansió, encara sense tocar els municipis veïns però ja sortint de les seves costures per la força de la transformació econòmica. El paisatge del Clot que descriu l’italià és provisional, en plena mutació.

Patrícia Gabancho, Caminar Barcelona: 21 passejades singulars per aprendre a mirar la ciutat (Barcelona: Columna, 2016)