«Sembla que la Marina Riera, la germana del notari, ha vist el teu marit algunes vegades tot sol al concert, i li ha estranyat; m’ha preguntat on et deixava. Jo li he dit que a tu no t’agradava la música; què volies que li digués?» La Teresa es quedà molt parada. Es començava a posar neguitosa, però pogué dir amb la veu tranquil·la: «No és que no m’agradi la música, ja ho saps; de vegades, quan em diu per acompanyar-lo, jo no tinc ganes de sortir. Suposo que no m’he de passar la vida cosida a la seva americana.» La gent anava tornant. La Teresa veié que l’Eulàlia saludava amb la mà un senyor que acabava d’entrar a la llotja del davant: era alt, torrat de pell, amb un ble de cabells damunt del front; l’acompanyava una noia molt bonica. «Qui és?» preguntà. «No el coneixes?»

, Mirall trencat (Barcelona: Club Editor, 1974)

Detecto el seu esforç i la bondat de les seves intencions. Tot i això, intueixo —massa d’hora— que, abans que ell pugui ajudar-me, jo ja m’hauré adonat que haver vingut aquí no servirà de res. Aquest pensament m’acompanya mentre surto, i té a veure ja no amb l’aprenentatge sinó amb l’evidència de la decepció. En la manera com, respectuosament, el mestre ha abaixat la mirada, he interpretat el senyal inequívoc de fracàs.

«El viatge», dins Si menges una llimona sense fer ganyotes (Barcelona: Quaderns Crema, 2006), pàg. 125