Com que jo encara no he interioritzat el discurs de Carl Honoré, no puc evitar pensar que potser és desproporcionat encabir un sopar tipus Slow Food en un viatge de només tres dies a Londres. La pressa que porto incorporada de sèrie no m’aboca als McDonald’s ni als Kentucky Fried Chicken, però sí als Pret à Manger, una cadena londinenca amb presència a Nova York i a Hong Kong que és l’equivalent dels nostres Fresh & Ready i que té 150 botigues que ofereixen un menjar sa, bo i ràpid, amb perdó. Ja entenc que dinar o sopar a peu dret i d’una esgarrapada no deu ser cap model de Slow Food, però vaja. L’únic que em desconcerta és que de les amanides en diguin «entrepans sense pa», en els locals d’aquesta cadena.

Eva Piquer, «I amb bona lletra» (Avui, 7 d’agost del 2005)

El cinema! Els cinemes de la meva infantesa! Tots morts, també, com les persones, llevat del Bosc, el vell teatre en què el meu pare havia vist i escoltat tantes sarsueles a peu dret, cap als anys vint-i-cinc del segle passat, a la sortida del futbol, i que ara s’ha convertit en un multi-sales.

Joaquim Carbó, Pantalons curts (Barcelona: Ara Llibres, 2013)