En Pol s’havia descalçat i s’agafava les cames amb les mans, doblegant-les. Tenia el cap recolzat sobre els genolls i contemplava abstret les cendres que suraven damunt de l’aigua o que queien amorosides com volves d’una neu equivocada d’estació. Després es va estirar a camacreu. Li vaig preguntar en què pensava. I tan important com el que em va dir va ser la mirada que em va adreçar. Va explicar-me que feia quatre mesos que li era impossible tocar qualsevol peça de Béla Bartók al piano i que, per aquest motiu, potser no aprovaria l’examen que tenia al conservatori d’Eida al cap de tres setmanes.

Lluís Muntada, L’elegància del número zero (Barcelona: Proa, 2009)

La traducció també enriqueix l’escriptura i potser és la influència menys coneguda d’aquesta cruïlla. Hi ha traductors que sempre m’inspiren i m’ensenyen, perquè no els veig més que com a autors. Donava l’exemple de l’expressió «a camacreu» (sembla que en ús per la zona de Reus), que he descobert a les traduccions de l’Albert Nolla i que considero utilíssima per traduir l’omnipresent cross-legged de les novel·les en anglès. Des d’aleshores ha passat a formar part del meu cabal lèxic personal i, per tant, dels meus textos també.

Yannick Garcia, «Creació i creativitat: que el traduir no ens faci perdre l’escriure», dins XXVI Seminari sobre la Traducció a Catalunya. Escrius o tradueixes? (Barcelona: AELC, 2019)