Una somnolència pesant li impedia ara obrir els ulls; notava una sensació estranya, de no pertànyer al seu propi cos. Va tardar una mica a moure amb lentitud les mans condormides mentre recordava on era i què havia passat els darrers minuts abans de perdre el coneixement. Li havia sobrevingut un atac sobtat amb els símptomes de sempre: primer un rodament de cap, seguit de forts estremiments als braços.

Núria Esponellà, Una dona d’aigua (Barcelona: Columna, 2013)

L’opi s’obté de les plantes de l’herba dormidora, una mena de rosella de nom científic Papaver somniferum. El nom ja indica una de les seves propietats: induir la son. L’opi produeix un estat de placidesa al que segueix la somnolència. Ha estat utilitzat des de l’antiguitat com a medecina, per la seva propietat de calmar el dolor i de tranquil·litzar. Però el seu abús ha estat nefast, perquè entre altres coses produeix tolerància —cada vegada calen dosis més elevades per obtenir els mateixos efectes— i addicció.

Xavier Duran, Les històries que les paraules amaguen (Barcelona: Mina, 2007)