Un matí, molt d’hora, van sonar les sirenes. El pare i la mare no eren a casa. L’avi Celestí em va carregar a coll, mentre l’àvia Ramona bregava amb les vetes d’una bossa que volia lligar-se a la cintura per sota de la faldilla. A la bossa hi guardava uns duros de plata que deia que, si perdíem la guerra, serien les úniques monedes que valdrien perquè els bitllets de banc quedarien fora de circulació.
   —Au, Ramona, corre. Anem cap a baix!… Deixa estar això! —cridava l’avi, impacient pel retard.
   —Ja vinc… ja vinc… A tu, l’home més maimó que he conegut, avui et venen les presses!…
   —És que vols que ens mati una bomba?

Montserrat Julió, Vida endins. Crònica d’un exili a Xile (Barcelona: Viena, 2003)

S’ha de fer, sense cap excusa, sense contemplacions… peti qui peti! Si anem a poc a poc, som maimons. Si anem de pressa, més de pressa que del compte som esvarats, esbarrambats, barroers, destralers, barrip-barraps…

Josep Martí i Clarà, Una volta a la muralla (1982)