Són temps poliglots, els nostres, perquè una de les riqueses més visibles que sempre aporten les onades d’immigrants són les seves llengües, que ressonen i ressonaran pels nostres carrers peti qui peti.

Màrius Serra, «Una puta corba» (Avui, 8 de febrer del 2001)

En una altra ocasió també em va confessar que un dels seus defectes era la prudència. «Moltes vegades», em deia, «m’ha fet aguantar, callar, no participar; si ho fas, encara la cagaràs més; he aguantat massa. El meu lema sempre ha estat viure i deixar viure, però potser alguna vegada hauria hagut d’intervenir més: peti qui peti jo faré això. No ho vaig fer mai».

Iolanda Batallé, La memòria de les formigues (Badalona: Ara Llibres, 2009)