No m’agraden els amics, que sempre diuen amén a tot, que tots els sembla beníssim, perquè són la cosa més ensopida del món. Preferesc, de molt, un bon enemic.

Antoni Serra, (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balears (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004), pàg. 310

Els meus amics creien tot el contrari des que el capellà els havia venut aquella esperança i jo els deia amén per no torbar-los la pau dels últims dies. Vam acordar no parlar de moda, política ni religió. I com que érem amics, ja sabien quin peu calçava cadascú i mai vam discutir per fer-nos mal. Els alegrava que els fes companyia quan oràvem i a mi m’agradava veure l’Aurora tan entregada als discursos dominicals davant els feligresos.

Mar Bosch Oliveras, L’edat dels vius (Barcelona: Univers, 2022)