Definició
Conèixer bé algú; saber quin és el seu caràcter, especialment quins són els seus defectes.
Abans de proposar-li aquest acord, procura saber quin peu calça; has d’estar segur que és una persona formal.
Ja saps quin peu calcen, aquesta colla, ¿com vols que acceptin parlar de reformes?
També: saber de quin peu es dol (o coixeja o salta); la confusió amb aquestes altres expressions fa que sovint es digui, impròpiament, «saber de quin peu calça» en lloc de «saber quin peu calça», com mostren els passatges següents.
Etimologia
calçar — De calça, del llatí vulgar calcea, derivat del clàssic calceus, ‘sabata, peça de vestir que cobria peu i cama i, més tard, fins a la cintura’; la part alta, en separar-se, conservà el nom.
Usos
—Crec que això és una disfressa, que no és qui diu ser.
, La mala dona (Barcelona: La Magrana, 2008)
—M’ofèn.
—No, m’ofèn vostè a mi amb un truc tan barat. Es creu que no sé distingir la gent amb classe d’un pobre desgraciat? Senyor Lestrade —s’inclina sobre la taula, com si anés a fer una confidència. Està completament relaxat, sense rastre d’enuig en l’expressió o la veu—: jo tinc un do. Despullo la gent. En tots els sentits de la paraula. Sé veure les ànimes, clisso de quin peu calça tothom amb una llambregada. I veig que vostè no és qui diu ser.Per aquí cada any passa una pila de gent. Tractar-ne tanta m’ha ensenyat a clissar-la amb un cop d’ull. Amb els primers mots, amb el posat, amb el primer tracte (tu, vostè, noi, nano, vull això, voldria allò) ja veus de quin peu calça una persona. Per a mi, això és així tant si has de vendre una lliura de mongetes tendres, tres unces de llenties, com per qualsevol altre tracte. És clar que em puc equivocar, però vós m’oferiu confiança i nosaltres no hem d’amagar res.
Conill amb sajolida (Palma: Moll, 2010), pàg. 235
Tema de la setmana
Parts del cos que fan frases fetes