Hi havia cartells a les avingudes amb lletres immenses: «No era. Vaig ser. No soc. No importa». Ho havien vist en una làpida en la llengua d’Alexandre, la van traduir, es van pensar que l’entenien i el govern va adoptar el missatge. Ves a saber què volia dir, el mort original amb aquella inscripció, feia temps que el passat —el de veritat— no ens interessava. Però ells volien dir que la nostra vida podia alliberar-se del patiment si la deixàvem a les seves mans, i que teníem molta sort de ser els primers afortunats de viure en Gran Salut i que no toquéssim els bemolls fins que fos el moment de fer-nos lloc al forat.

Mar Bosch Oliveras, L’edat dels vius (Barcelona: Univers, 2022)

I ens en sortiríem sols, a base de músculs, de bemolls, de cops de puny si calia. En el fons, tots dos consideràvem sense dir-nos-ho a nosaltres mateixos, que aquell repte era una espècie de prova de maduresa que ens presentava l’atzar. Si ens en sortíem bé i només amb les nostres forces, seríem admesos al món dels homes com a membres de ple dret.

Emili Teixidor, Amics de mort (Barcelona: Cruïlla, 2001)