—I l’ermita, on cau?
   —Allà baix, darrere teu, al girant del Roquís… Veuràs, aixeca’t, que t’ho signaré.
   Ella s’aixecà sense ganes, i ell, d’esquena al pla, estirà el dit cap a garbí.
   —En aquella muntanya tan fosca?
   —No; allò és el Roquís Alt. Goita més ençà. Veus el jaç del Barranc Negre, com una bena que lliga les barres d’aqueixa altra muntanya més baixeta? Doncs el barranc surt del Coll de Sant Ponç i banda avall del coll hi ha l’ermita.
   —Bon Déu! Fins allà s’ha de pujar?

Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (1905)

Des del portal, la meva mare, quan jo sortia per mos jocs, solia acompanyar-me amb un esguard llarg i amorós. Jo el sentia, aquell esguard, damunt mi, com un mantell sedós, com la pressió física d’una besada muda i llarga. I quan, al girant del carrer, estava a punt de perdre’m de vista, em deia:
   —No passis més enllà del pi.

Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat (Palma: Moll, 1988 [1935])