Fonts de Ribes! Les he volgut seguir, primer sol i després amb una noia de Ripoll, més gran que jo. Pel seu aire, tal com l’he vista des que va arribar, no m’estranya gens el que m’ha explicat, que va tenir un desengany. Està tan escarmentada que li sembla que mai més no podrà estimar. No ho ha dit pas així, perquè és molt discreta. No sé per què tan de pressa m’ha tingut aquesta confiança. A la font de la Margarideta ens hem assegut, perquè hem caminat força. És una noia maca i fina, d’ulls clars, molt posada. Va ser un festeig formal i fins i tot anaven de bracet o s’agafaven de la mà. La confiança es va trencar quan, sense ella, el noi se’n va anar a ballar a fora de Ripoll i el van veure. Després ha sabut més coses. No m’he pogut estar de preguntar-li si encara n’estava, però m’ha dit rotundament que no. Aquesta noia entén l’amor com jo: pur com l’aigua d’aquestes fonts de Ribes i com els seus ulls.

Joan Triadú, 17 d’agost de 1940, Dies de memòria, 1938-1940 (Barcelona: Proa, 2001), pàg. 230