Director: A veure… Em sap greu, però les coses funcionen així. Els de dalt repassen amb lupa cada crèdit que concedim i, en el seu cas, ho sento, però no compleix els requisits de garantia mínims. Ho pot provar en alguna altra entitat però, si li he de ser sincer, sense béns i sense avaladors solvents veig difícil que l’hi concedeixin.

Antoni: Difícil, però no impossible.

Director: Nnnno, impossible, no. Però està demanant una quantitat considerable i les garanties que ofereix no cobreixen el risc. Bé, en realitat, no ens enganyem, vostè no ofereix res que es pugui anomenar garantia. Això dels préstecs són faves comptades. Em sorprendria que cap entitat seriosa li concedís una petició tan… així. Altra cosa seria si anés a buscar crèdit a un lloc més… Com l’hi diria… Fora del sistema.

Jordi Galceran, El crèdit (Barcelona: Edicions 62, 2014)

Els anuncià que enguany no només seguirien percebent el seu sou íntegre sinó que a més els faria un regal a cadascun de 2.000 euros a final d’any. Dolç bocí! L’única condició era que cada dia que no anessin a treballar els descomptaria 300 euros del regal. El sou intacte, però 300 euros menys dels 2.000 extra promesos a final d’any. I bé, ja som a maig. En aquests quatre primers mesos ningú no ha causat ni una sola baixa. Són faves comptades. Quan algú defensa el seu interès s’acaben els dies personals, les grips, les visites al metge, les tietes del poble que de sobte es moren.

Salvador Sostres, «El dia dels empleats» (Avui, 1 de maig del 2008)