A Barcelona, a tocar del carrer de l’Argenteria —el que condueix a Santa Maria del Mar— hi ha un local de pintxos bascos, Sagardi. Fa cantonada amb l’edifici on va morir el poeta Joan Salvat-Papasseit. A l’interior del Sagardi, en un edifici força antic que toca al carrer de Basea, hi trobarem un espai força compartimentat. Doncs bé, el 1543 Carles I —cinquè de l’Imperi romanogermànic— va decidir unificar les seques de Pamplona, Burgos, Saragossa, Toledo, Perpinyà, Conca, Fuentes i Barcelona en aquest edifici. Ordenà fer-hi portar grans quantitats d’or i d’argent arribats de les Amèriques —via Sevilla, és clar— i hi féu encunyar tot el diner necessari per a la conquesta de Tunis. L’objectiu era ocupar aquesta plaça estratègica del Mediterrani i castigar el pirata Barba-rossa. Amb les monedes es va pagar tota l’operació: vaixells, soldats, armes, menjar, etc.

Ricard Mas, «Una història rodona» (El Temps, 22 d’abril del 2014)

Tragué la bossa, la colpejà damunt la taula, la va mig obrir i féu lluir, a la llum de la llàntia, un grapat de monedes d’or brillantíssimes, com si acabassen d’eixir de la seca.
   —Mare de Déu! —va dir l’hereu Hortís, un vell canós.
   —Bona moneda dueu, a fe de cavaller —exclamà el baronet.

Enric Valor, «El jugador de Petrer», dins Rondalles valencianes 6 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999)