Pocs dies després, va anar de nit a Baiasca a veure la xicota. Com de costum, les dones el van rebre molt bé i li van fer bones xeres. Encabat de sopar, li van voler ensenyar, tant sí com no, la truja que feia poc havia porcellat. Quan el vistaire va ser dins del corral, les dones van passar el forrellat per fora i el van deixar tancat a dintre tota la nit. L’endemà al matí, quan van obrir la porta, el vistaire treia foc pels queixals.

Pep Coll, «El vistaire escarmentat», dins Muntanyes Maleïdes (Barcelona: Empúries, 2002 [1993]), pàg. 168

El porquerol de l’Ensulsida era tota la diversió, tota la comèdia de què disposava, per a esbargir-se, la gent dels sots de Montmany. Per això, quan va arribar a l’hostalet, li varen dir, com si l’enyoressin:
   —Mos crèiem que no vinries, Carbassot.
   —És que la truja m’ha garrinat, i… so hagut d’anar a cercar la llevadora —va respondre el porquer entremig d’una ganyota estranya dels concurrents, que semblava que volguessin riure i no en sabessin prou.

Raimon Casellas, Els sots feréstecs (1901)