El prudent Ulisses, sense deixar d’empunyar l’espasa amenaçadora, va exigir a Circe, abans d’acceptar els obsequis de la seva hospitalitat, que desencantés els seus infeliços companys, que, transformats en garrins, grunyien de mala manera tancats a la cort. I Circe, ja captivada del tot pel posat ferreny d’Ulisses i per l’evidència de la protecció dels déus, hi va accedir de bon grat. Va fer anar a buscar els itaquesos convertits en infames garrins, els va fer unes quantes fregues amb uns untets que guardava en una gerra, i els companys d’Ulisses van recobrar tot seguit la seva forma original, d’homes fets i drets. I tenien encara més bon aspecte, més alts i de més bon veure, i contents i joiosos del nou tombant de la seva aventura, van abraçar el seu príncep i li van besar les mans.

Homer, L’Odissea, versió d’Albert Jané (Barcelona: Bambú, 2012)

Els garrins negres, després dels crancs, envaeixen la meva vida de relació. Aquí els garrins són els únics mamífers que compten, perquè les cabres, les vaques i els cavalls, ultra ésser escassíssims, viuen com desplaçats i no lliguen amb el país; i els gossos, a la Polinèsia, no tenen ni de bon tros la personalitat i la importància d’Europa. Però els garrins ja són figues d’un altre paner. No és que el garrí dugui una vida de príncep; aquí, en general, se l’acostuma a lligar per un peu a la soca del cocoter, i, de menjar, no menja ni de molt per la gana que gasta. Es per això que el porc polinesi és magre, no té temps de posar greix, i tot el que li manca de cansalada li sobra de pèl.

Josep M. de Sagarra, La ruta blava (Barcelona: Edicions 62, 1986)