Joan Barril
La feina no és res més que omplir les hores. A l’estiu el temps es dilata
i comencem a sentir una profunda nostàlgia del futur.
Quan el temps se’ns mor, ¿com renaixerem i amb quins ànims?
I, de sobte, l’estiu, com un gran desert que s’ha de travessar. De sobte, les hores. Els joves i no tan joves mantenim una relació estranya amb les hores. Les busquem per omplir-les de projectes, però quan per fi en disposem les hores es fan vastes i gasoses. Allò que abans era un rastre de temps que se’ns escapava com la sorra dins de la butxaca foradada ara, amb la caiguda sobtada de l’estiu, és una habitació de boira calorosa plena de signes il.luminats: la llum del videojoc, el llibre interminable, la tovor lasciva del coixí, el rítmic gir de les aspes del ventilador. La cultura es converteix en excel.lència als països del fred, quan les finestres s’entelen i la crepitació de la llenya que crema a la llar de foc dicta les paraules justes a l’escriptor de res. El mer fet d’acabar d’escriure “crepitació de la llenya que crema a la llar de foc” m’acaba de produir un cop de calor que he hagut de sufocar amb una deliciosa caipirinha. Aviat no sabrem què hem de fer amb les nostres hores. Ens inventarem estranyes aficions primàries. L’hort dels tomà- quets, per exemple. El tomàquet és una hortalissa molt agraïda perquè cada dia que passa és més grossa i més vermellosa. Però el problema del tomàquet és que la terra sempre està massa ensota. Ens proposarem titàniques missions. En lloc de netejar de fem els estables d’Augias intentarem posar en ordre alfabètic els llibres que algun dia van ser una col.lecció i ara són només acumulació. L’estiu infinit ens exalça fàcilment a la condició de gos jacent i pacient. Busquem viatges durs, en els quals puguem simular que la vida és milícia. Però arribarà el retorn i allà estarà el nostre temps intacte, les nostres hores dilatades, el nostre pensament tou penjat del fil on Dalí penjava els seus rellotges.
Com a bons gossos d’estiu val la pena seguir un jove de ciutat en aquests llargs mesos de parèntesi. Diuen que busquen feina, però esperen que la feina els busqui a ells i si pot ser que els atrapi en plena migdiada. Queden, això sí, les hores de la nit, quan l’estiuejant inconscient sent l’estranya licantropia que li fa pensar que tot va ser més fàcil fins a l’alba, que les converses necessiten el marc nocturn per brillar com a estrelles caigudes a la plaça, que els cossos s’acosten perquè es busquen i no perquè s’empenyen. Seguim les noves generacions fundacionals, vagants dels camins del món on ningú demana currículums i desenganyats per tant projecte interromput. La selectivitat és un mer exercici d’entrenament davant de la duríssima selectivitat de la vida. Quan diuen l’edat que tenen ja no pensen en anys, sinó a quant va l’hora del periodista reconvertit en pizzer, del llicenciat en Dret transportant papers en una gestoria, del futur químic repartint combinats en l’estrèpit d’un bar de platja. L’estiu és a l’espècie humana el que l’hivern és als óssos. Ensopits i sense fronteres clares, ens busquem els uns als altres pensant si tornarem a veure’ns quan arribi el setembre, si serem millors, si haurem arribat per fi al futur, encara que es tracti d’un futur de lloguer.
Publicat a El Periódico de Catalunya, 29 de juny del 2005
Comentaris recents
ceba [2]
El mot ceba al País Valencià també s'empra per ...
ceballot
També és com s'anomena el calçot a part de l'Al...
a quin sant?
"Per quins cinc/set sous ?" en català?...
abrigat com una ceba
La ceba es una planta sencera amb fulles, tija i a...
quina en fora que
Una condecoració per la frase del dia. Efectivame...