Alguns s’emportaven un gall o una gallina, uns quants conillets i fins i tot havia vist una cabra. I pensava en el burret, que segur que hi hauria cabut també, i vaig dir-ho a la mama, però va dir que no, així que ho vaig deixar córrer. Quan la mama em va dir que estava prohibit transportar rucs en el tren, segur que, enredaire com era, només volia ensarronar-me. Si els uzbeks transportaven cabres, aleshores per què no un ase? Pensant en el meu burret, se’m van escapar les llàgrimes.

Monika Zgustova, La nit de Vàlia (Barcelona: Proa, 2013)

Allà mateix, al sot que feia el riu ara mig sec, allà Mimoun va tenir la visió terrorífica que el marcaria per tota la vida. La lluna il·luminava la poca aigua que circulava, lenta, i es devia percebre una boira tènue, d’aquella que només es deixa caure arran de terra. Enmig de la serenor i la quietud de la nit va aparèixer, al damunt de la paret més alta del marge, una cabra ben dreta que esguardava Mimoun. El mirava fixament i li va dir: has vist el meu fill? Fa estona que el busco i deu ser per aquí, he sentit que em cridava. I Mimoun devia espantar-se, fugint esperitat, o bé es va quedar palplantat, tot quiet, mirant-se l’aparició.
   Diuen que després va tornar a casa, va acotxar-se dins de les flassades a la part més fosca de la cambra, tremolant, i no en va sortir fins passats tres dies i tres nits. No en va voler parlar, del que havia passat.

Najat El Hachmi, L’últim patriarca (Barcelona: Planeta, 2008)