Alguns autors fan servir el verb encabritar-se per referir-se al mar, quan forma petites onades blanques d’escuma a la seva superfície (anomenades cabres):

En aquest punt les onades començaren a encabritar-se. Una de més ardida es desféu contra el vaixell i deixà gotes d’aigua en el front d’Ada Liz i en les seves parpelles que s’abaixaren (Mercè Rodoreda).

La mar s’encabrita amb bromeres que salen els llavis (Josep Piera).

El verb correcte que designa aquest fenomen, però, és cabrejar, i l’acció corresponent és cabreig: ‘fet de cabrejar la mar’.
 
El problema és que aquests mots coincideixen amb sengles paraules castellanes que tenen el sentit d”enrabiar, emprenyar’ i ‘enrabiada, emprenyada’, respectivament. En lloc de dir Ja t’ha passat el *cabreig per la multa de l’altre dia? hauríem de dir Ja t’ha passat l’enrabiada (o l’emprenyada o l’emprenyament) per la multa…?; i el mateix amb el verb: Em vaig enrabiar/emprenyar (no *cabrejar) perquè, després d’una hora de fer cua, em van dir que no hi havia entrades.
 
Més alternatives: segons el Nou diccionari auxiliar de Josep Ruaix (Barcelona: Claret, 2011), «és un castellanisme l’ús de cabrejar (cast. cabrear), o del participi corresponent (cast. cabreado -da), o del substantiu corresponent (cast. cabreo), termes, tots ells, de caire vulgar, en lloc de empipar, empixonar, emprenyar; empipat -ada, empixonat -ada, emprenyat -ada; empipament. El verb cabrejar és correcte referint-se a l’estat del mar».
 
Encabritar-se també es pot usar en sentit figurat:

Els núvols tenen més mal caràcter, s’encabriten de seguida, i a la mínima… au, tot per avall! com si els fes enveja el riu (Jesús M. Tibau).

…de nou se m’encabrita al cor un himne de batalla… (Agustí Bartra)

Jo, en canvi, responc de dues maneres: o bé m’encabrito i em converteixo en un monstre despentinat… (Ada Castells)