Un capvespre, en un suburbi, sonà un tret de revòlver. Un amo caigué mort, davant la seva fàbrica. Qui havia fet aquella mort? No es descobrí. L’endemà sonà un altre tret. Un altre amo mort. I després un altre, i un altre i un altre. Més endavant hi hagué tres morts en un dia. Més tard, hi hagué atemptats a ple sol, al centre de Barcelona. Ja no eren els amos solament els que queien. També mataven obrers. Els homes es jugaven la vida per un tres i no res. La vida humana havia baixat de preu. La sang ja no esglaiava ningú. Semblava un element més de la embriaguesa.

Joan Puig i Ferreter, Servitud. Memòries d’un periodista (1926)

Els jugadors van interrompre les partides i prestaren atenció a les notícies que, en francès, transmetia el locutor. «¿Què passa?», vaig preguntar a la Denise. «Parla del teu país», va dir. I a continuació m’explicà: «Hi ha hagut una insurrecció militar. Tot i que les notícies que n’arriben són molt confuses, sembla que el govern domina la situació». Vam disposar-nos a sortir. Els mariners havien abandonat definitivament les partides i feien comentaris irònics, baladrejant com quan jugaven a cartes. «Durarà dos o tres dies, no pas més. Us ho dic jo ¡que conec els espanyols!», deia un. «Aquella gent, per un tres i no res se les engalten a trets pels carrers.»

Francesc Grau i Viader, Rua de captius (Barcelona: Club Editor, 2014)