L’home de la maleta (fragment)

Ramon Solsona 

Hoy he vuelto a pasar por aquel camino verde y en el recuerdo se pierde toda mi felicidad. Hoy he vuelto a grabar nuestros nombres en la encina, he subido a la colina y allí me he puesto a llorar. Por el camino verde, camino verde que va a la ermita, desde que tú te fuistes lloran de pena las margaritas. Collons, Bellesa, no m’ho fotis això. Tu no, Bellesa, tu no. Saps què pensava avui quan ens hem trobat uns quants dels d’allà dins, els de sempre? Et semblarà estrany, però avui he entès una cosa que allà dins no compreníem. Teníem unes ganes boges de sortir, no coneixíem res més que aquell casalot enorme i, quan anàvem de passeig o quan començàvem a treballar fora, cada vegada ens costava més tornar. A fora hi havien abres, hi havia feina, hi havien nois de la nostra edat que anaven al cine i que començaven a tenir nòvies. A fora estava ple de mosses, que te les trobaves pel carrer a cada pas i no com allà dins, que les teníem al costat, però separades per patis, parets i vigilants pitjors que la Gestapo. Com si no n’hi haguessin, de noies. Tot allò ho volíem perdre de vista per sempre. Girar full, per no mirar mai més enradere. No enteníem que hi hagués gent dels nostres que quan tenien l’edat de fotre el camp s’hi quedessin treballant i hasta que hi tornessin per viure i per morir-hi. Que allò fos també un assilo per antics alumnes ens semblava una aberració, una broma de mal gust. Allavors no ens hi cabia al cap, que algú pogués tornar per pròpia voluntat, però avui em mirava els que hem anat al teu enterro i pensava: fixa’t, la majoria som d’allà dins, estem marcats a foc per sempre, ens busquem sense dona’ns-en conte, trobem excuses per fe’ns-e companyia, ens veiem als enterros per donar-nos el pésam els uns als altres com si fóssim de la família. I és que ho som, Bellesa. Som família!, cago’n dena. Per això avui he vist ben clar que si allò encara existís, n’hi haurien uns quants que se n’haurien anat a viure allà, com diuen que fan els elefants quan s’han de morir. Hasta jo mateix potser me n’hi aniria. No, no són ximpleries. T’ho juro que m’ha passat pel cap. En dies aixís, que tens l’ànima estragada, voldries tornar allà dins i tancar-t’hi com si et fiquessis a la closca d’un musclo, per acabar com vas començar. Com que el món cada vegada és més raro i gira del revés, val més buscar-se un refugi segur, tornar allà dins i pensar que els de fora ja s’ho faran. Sí, em sento amb l’ànima estragada, no ho saps bé prou. L’ànima, Bellesa, no aquella que ens deien que s’havia de salvar per no condemnar-se a les llames eternes de l’infern. Alma que en pecado estás, si en esta noche murieras, mira bien adónde fueras, alma que en pecado estás. L’altra ànima, la que vam cantar mils de vegades. Aquesta sí que la sento estragada, arrossinada, fotuda, feta una merda. Oye esta canción que lleva alma, corazón y vida. Estas tres cositas nada más te doy, porque no tengo fortuna estas tres cosas te ofrezco: alma, corazón y vida y nada más. Alma para conquistarte, corazón para quererte y vida para vivirla junto a ti.

Ramon Solsona, L’home de la maleta (Barcelona: Labutxaca, 2012), pàg. 178-180