Pau Vidal

 
De base marcadament classista, mort de gana sempre ha estat un vilipendi de poc ús, però alerta perquè amb els vents que bufen podria tornar amb força. Molt feridor, ideal per a comiats definitius. La pubilla que s’atipa per sempre més del marit, malfeiner i perpètuament escurat, o el soci que liquida l’empresa perquè l’altre no té prou ambició, faran bé de saber que aquesta ofensa no s’arregla. És com un drama dickensià: quan t’han escopit mort de gana no te n’oblides mai més. Ara, si es decideixen a dir-ho, ha de ser amb altivesa i alçant la barbeta, amb posat orgullós. Perquè tractar una persona de morta de gana no és acusar-la de menjar massa o de pensar tot el sant dia en el tiberi, sinó d’apel·lar a la seva pobresa material, insuperable i irreversible, aquella pobresa que ni cotxes ni vestimentes poden dissimular.

La coneguda lletra de la cançó de La Trinca, “prim, prim, prim i mort de gana”, retrata un estereotip encara més o menys present en aquells anys de la Transició, ni que fos a la memòria dels qui havien viscut la postguerra, aquell Carpanta que Escobar dibuixava a les pàgines del Pulgarcito (i que prenia el nom d’una de les denominacions populars de ‘gana’: “Quina carpanta que gastes, noi!”). I en efecte les tres primeres estrofes caricaturitzen una família de tebeo, que suquen pa amb l’olor del capó que guisen els veïns i es pentinen amb l’espina de la sardina; però a l’última la caricatura es transforma en cruel realitat social, perquè quedi clar de quina classe està parlant: “L’única que penca és la meva filla / que al carrer les Tàpies va fent calderilla: / ven capses de mistos, capses de mistos / i loteria”.

Si és veritat que les vaques grasses s’han acabat per una bona temporada i que deixarem de lligar gossos amb llonganisses, ves que no ens trobem revertint l’expressió en l’ús autoirònic que en feia el pare d’un meu amic, als setantes, quan retornaven a ciutat després de les vacances d’estiu. Tan bon punt n’albiraven els carrers, i no era pas un barri obrer sinó menestral i de classe mitjana, el saludava al crit de: “Au, ja som al barri dels morts de gana”.

Pau Vidal, 100 insults imprescindibles (Valls: Cossetània, 2014), pàg. 129-130