En Tísner (Avel·lí Artís-Gener), al llibre Ciris trencats (La Campana, 1997), diu que el mot que es deia a l’època era piquiponiana i no piquiponada. Això és el que en conta:

Durant la República, al nostre país van sortir dos setmanaris que van fer història en el periodisme. Un, Mirador, era dedicat principalment a la política, a les arts i a les lletres. L’altre, El be negre, consistia en quatre pàgines atapeïdes de mordacitat i agudesa. Ambdós, Mirador i El be negre, s’havien especialitzat en la publicació d’unes notes breus, titulades «Piquiponianes», que aviat van assolir un èxit remarcable i feien que la gent les repetís a tort i a dret. Les piquiponianes —com el seu nom indica— eren atribuïdes al pintoresc senyor Joan Pich i Pon, un home d’escassa escolaritat (per no dir inexistent), que havia fet de lampista-electricista en els seus humils inicis. Ple, això no obstant, de sagacitat i de flaire per als negocis, havia fet una grossa fortuna. Ja immensament ric, havia fet dos diaris, un El día gráfico i La noche l’altre. Llançat pel camí de la política, s’havia afiliat al Partido Radical d’Alejandro Lerroux i Emiliano Iglesias i n’havia estat el cap de pont a Catalunya. Solament us diré que, durant uns quants dies del Bienni Negre va ser alhora president de la Generalitat, governador i alcalde de Barcelona.
   Home com era sense cap cultura, aquells dos setmanaris que us deia van posar de moda tota mena d’espifiades lingüístiques atribuint-les a en Pich i Pon. Ell en cometia moltes, evidentment, però les millors eren les que hom li encolomava.
   Quan algú escoltava una «piquiponiana», dita per qui fos, l’escrivia i la trametia a un dels dos setmanaris. Si la publicaven, en pagaven tres peles, que aleshores era una escaient retribució. Jo en vaig escriure una pila i els meus proveïdors autèntics (persones que les veieu de bona fe) eren els senyors Asensi i Oromí.
   Així, per exemple, sortia com si fos dit pel Pich i Pon, que els bombers no havien pogut apagar l’incendi d’El Siglo per culpa del gran ingredient que havia pres el foc. L’Oromí deia de debò «La venus del Mirlo» i quan feies veure l’error, i que calia dir de Milo, l’home replicava que a Berga sempre s’havia dit «Mirlo»!
   «Oi que semblo un radiador romà!», dèiem que havia preguntat en Pich i Pon brandant una espasa.
   També l’exlampista era l’autor de la frase que proclamava que a la Rambla de Catalunya havien obert un restaurant que tenia llum genital. I que, en el mateix establiment, hi havia uns urinaris individuals per una persona.
   I, gràcies a aquests recursos, El be i Mirador publicaven «piquiponianes» que parlaven de «los siete pescados capitales», la «Batalla de Waterpolo», d’una vida «llicenciada» i dissipada, del conflicte nipojaponès, de la guerra anglobritànica, de les trombosis urinàries, de les coses servides en petites diòcesis i de totes les bestieses que us facin peça. No ve pas d’un pam!