Les paneroles cuegen

panerola

Gens difícil de trobar a les nostres cases, la formigueta argentina, com tants altres sovintejadors dels medis humans, és un animalet que ens resulta enganyosament familiar. Qualsevol diria que aquestes laborioses criaturetes de sis potes, d’abdomen més obscur que la resta del cos, que és del color de l’ambre, no han estat companyes de tota la vida dels nostres quefers quotidians. Res d’això. Com les rates o les panderoles, la formiga argentina és un animal d’introducció recent. Sembla que la primera detecció de la formiga a Espanya va fer-se l’estiu de 1919, quan el zoòleg Enrique Rioja va trobar-se-la al port de València.

Jesús I. Català Gorgues, «L’enginyer naturalista» (Mètode, núm. 34, estiu 2002)

• • •

Dolors Marco Fortuny, de Pratdip, ens diu que panerola «a casa meva s’utilitza encara, m’ha fet gracia per què no se sent gaire, més aviat escarabat». I afegeix:

Com que esteu amb insectes, al meu poble, Pratdip, a les formigues també se les anomena col·leguts, i també melinxes, no ho sentit enlloc més, a veure si ho coneixeu i què me’n sabeu dir.

Hi ha algú que en sàpiga res, de les formigues de Pratdip?

Pilar Gispert-Sauch ens dóna una alternativa a panerola:

Us faig saber que també hi ha una altra manera de dir-ne: «papa panera». Al meu poble (Vilablareix, del Gironès) és com en diem. He mirat el Diccionari català-valencià-balear i he vist que també hi és.

I Montserrat Compte una altra:

De les paneroles a la zona on sóc en diem «lleugeres»…
Particularment, a casa (Martorelles-Vallès Oriental), en diuen «paparoles», però em sembla que és una mala derivació, ja que no ho he trobat…

El mateix mot, segons el lloc, s’aplica a diferents bestioles. Quina versatilitat!

Doncs al meu poble, Les Coves de Vinromà, a la província de Castelló, o almenys a casa meua, diem «panderola» a uns cuquets molt més xicotets que estos als que ens estem referint, del tamany de les marietes, i que són de color verd. — Begoña

De petits, a casa (a Vic, i suposo que almenys a tota la Plana), anomenàvem més aviat «paneroles» a aquelles bestioletes petitones —d’un centímetre o menys de llargària, més aviat blanquinoses o esclarissades— que apareixien quan removíem capses plenes de papers groguencs que feia temps que no es tocaven —i de què s’atipaven, és clar!—. Em sap greu, però no en sé pas prou per deduir a quina espècie podien pertànyer (diria que tenien més de sis potes, i més aviat filiformes…). — Agustí Casals i Guiu

Torneu a panerola

Mot relacionat