Van donar-nos el plat d’alumni i la forquilla-cullera. Algú, a rereguarda, devia sentir-se il·luminat en inventar l’estri plegable. Devia córrer cap al Conseller, explicant-li el feliç invent. I va eixir-ne la fabricació de la cullera i la forquilla unides pel mànec amb un cargol. L’inventor imaginava que, d’aquesta manera, no podien perdre’s la forquilla o la cullera. I, en efecte, mai no es perdia un sol d’aquells estris. Per altra banda, l’aparell no tenia res de funcional. Intentaves omplir la cullera usant la forquilla com a mànec i se’t plegava per la frontissa a mig curs de la cullerada. I a la inversa, és clar. Però és allò que té d’engrescadora la guerra: així i tot, ens il·lusionava l’invent.

Avel·lí Artís-Gener, 556 Brigada Mixta (1945)

Et semblava que havia de resultar dolorós i ho havies anat deixant per demà, un dia i un altre. Només havies llençat els seus objectes d’higiene: el raspall de dents, la loció i els estris d’afaitar, la colònia, la seva pinta. Et feia mal, tan a la vista, al prestatge de l’armari del bany, i no t’hi vas pensar gens a llençar-ho tot, sense ni preguntar als nois si volien aprofitar la colònia o la loció per després de l’afaitat. Tot a les deixalles i només una recança lleugera.

Glòria Llobet, Connecta’t, Sílvia (Alzira: Bromera, 2002)