[13 de gener de 1951]  Catalunya podria sentir-se plenament espanyola dins una Espanya que s’assemblés a Suïssa: treballadora, menestral, burgesa, ordenada, pacífica, casolana i de composició política federativa. Però una Espanya semblant, que no ha existit mai, fóra per als veritables espanyols —els castellans i castellanitzats— més absurda, més incompatible amb ells encara, que l’Espanya actual no ho és per als catalans. I, com que Catalunya no ha tingut, ni és probable que tingui mai, força suficient per a capgirar aquest estat de coses, aquesta realitat granítica, d’aquí ve la tragèdia.

Gaziel, «La tragèdia de Catalunya», dins Meditacions en el desert (Barcelona: Edicions 62, 1984), pàg. 179

De revolucions desde arriba, és a dir, fetes pacíficament per les classes benestants i conservadores d’un país, mentre prosperen els negocis i tot tallant el cupó, no n’hi ha hagut mai enlloc. I, si en veieu alguna que ho sembla, esguardeu-la bé i li veureu el llautó: no és una revolució indiscutible, sinó una evolució més o menys hàbil, més o menys profunda, però que en definitiva no capgira res essencial, cap dels fonaments que suporten l’estructura d’un país, tal com són a una hora històrica determinada. Aquesta revolució sense revolució és el que pretenien el maurisme i el catalanisme burgesos.

Gaziel, Tots els camins duen a Roma. Història d’un destí (1893-1914). Memòries, II (Barcelona: Edicions 62, 1981), pàg. 124