L’home que tancava el parc ens havia renyat perquè l’havíem fet esperar. Començaven a encendre els llums del carrer i plovisquejava. Damunt la sorra, prop del banc on havíem estat asseguts, jo havia escrit «Roger» amb la punta del paraigua, i la pluja petita després devia haver esborrat el nom a poc a poc.

Mercè Rodoreda, «El mirall», dins Vint-i-dos contes (1958)

Aquell setembre, una nit que plovisquejava sortírem ell i jo sols; caminàrem de pressa, gairebé sense dir un mot, fins al terme del bosc, i tornàrem de la mateixa manera.

Anna Murià, Crònica de la vida d’Agustí Bartra (Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2004 [1967]), pàg. 82