Jo de seguida m’imaginava una feinada de ca l’ample per no res. I, sistemàticament, preguntava per la meva preocupació més gran:
   —I després?
   —Després, quan? —deia ella.
   —Quan s’hagi acabat el Nadal.
   —Doncs ho guardarem. Plegarem els cartrons, desmuntarem l’arbre i, per si de cas, els guardarem al soterrani per un altre any.
   I jo m’imaginava una altra feinada de ca l’ample per no res. Si almenys haguessin servit per a l’any següent encara rai, però sabia que això no passaria, perquè segur que a la mare se li acudiria una altra operació ben laboriosa i ben inútil que poguéssim fer tots junts.

Imma Monsó, La dona veloç (Barcelona: Planeta, 2012)

De fet, jo vaig anar amb el Merma, amb la moto, que té una cavasaqui de ca l’ample. Allà ens vam trobar amb l’Oriol, que havia anat en cotxe. Jo estava tota contenta, perquè no passa cada dia, que em deixen sortir de nit, i és que a casa m’havien concedit permís perquè precisament aquell dia feia quinze anys, imagini’s quina ràbia: d’aquí a no-res, tercera edat!

Ofèlia Dracs, Deu pometes té el pomer (Barcelona: Tusquets, 1980)