Ja hauria d’haver sospitat que alguna cosa no acabava de girar rodó quan, entrant al taxi, veig que el jove que el mena no se n’acaba de sortir posant en marxa el taxímetre, després de barallar-s’hi durant una estona mentre amb l’altra mà executa una activitat que, sent una mica generosos, es podria qualificar de conducció. Amb el taxímetre definitivament inutilitzat, em pregunta on vull anar. Afirmar «em pregunta» és una deducció, perquè l’únic que fa l’home és girar el cap i moure’l amb aquell gest característic d’alçar una mica la barbeta com volent dir vostè dirà. Jo l’hi dic. Ell, com si li digués Llúcia. L’hi repeteixo. Com que he pujat al taxi perquè haig d’anar una mica lluny, no pas perquè no sàpiga com es va a la meva destinació, aviso al senyor taxista que hauria de trencar a la dreta, just a temps perquè faci un cop de volant que genera unes quantes xerricades de rodes, un grapat de tocs de botzina i una corrua d’improperis que, amb les finestretes abaixades, no arribo a sentir però que dono per proferits.

Carles Ribera, «Viatge en taxi» (Presència, 18 de març del 2011)

No cal ni dir que el lema de capçalera d’aquests predicadors del cant del gall (amb sengles targetes a la solapa que dirien Senyor Bonmatí i Senyoreta Alba) és el més que suat «aquienmadrugadiosleayuda», que podríem normalitzar, per exemple, així: «Si d’hora t’has de llevar, déu ja et darà un cop de mà». Contra tota aquesta artilleria ideològica, els happy few after-ten demostrem la nostra superioritat moral amb un incommovible posat budista i un plantejament moral de base ecumènica: parem l’altra galta. «Com si em diguéssiu llúcia, jo a la meva». Més que res perquè durant la impossible franja horària en què solen tenir lloc aquests retrets no estem per debats: encara escalfem coixí o vegetem en un estat de dolça semi-somnolència.

Pau Vidal, El parevostre: manual per combatre la descendència (Barcelona: La Magrana, 2000)