Definició
Embalsamar, omplir de bona olor.
«Fins a cada moment sembla | que han d’esclatar en verdor les branques nues, | que l’horitzó ha d’omplir-se d’orenetes, | i que s’ha d’embaumar tota la terra», fan uns versos de Joan Maragall.
Etimologia
Del francès embaumer, ‘embalsamar, perfumar’, de baume, ‘bàlsam’, del llatí balsamum, del grec bálsamon [βάλσαμον], mateix significat, d’origen oriental.
Usos
Diu Horaci, el poeta llatí, mestre de les sentències, que el vas conserva molta estona l’olor de la primera substància que s’hi abocà. Hi ha llibres que passen per damunt l’ànima com la carícia errant d’una aroma i la deixen embaumada per a sempre. I n’hi ha d’altres que l’esqueixen i la fecunden; fan allò que fa l’arada: obren una ferida cruenta, i dins la ferida cruenta hi deixen l’estremiment vital d’una llavor.
Llorenç Riber, La minyonia d’un infant orat, VI (Palma: Moll, 1988 [1935])Els primers dies de maig foren una meravella; tota la muntanya, embaumada de flaires, resplendent de clarors, plena de cantúries d’aucells, havia perdut son aspecte feréstec de mil·lenària i semblava retornar a sa jovenesa de muntanya, amb totes les dolçors de verge i totes les alegries de promesa. Cada dia, al llevar-se, la Mila hi descobria un nou embelliment, no percebut el dia abans; i descobria encara més: descobria que aquells embelliments es reflexaven en ella i que ella també, al compàs de la muntanya, feia una gran trasmutació regressiva.
Víctor Català (Caterina Albert), Solitud (1905)
Tema de la setmana
Suggeriments dels subscriptors. El d’avui és de Lurdes Pino, d’Almoster (Baix Camp), que ens va proposar aquest mot arran de la lectura del poema «Les minves del gener», de Joan Maragall, que il·lustrava el mot frisança.