Definició
Onomatopeia emprada en l’expressió estar (o anar) cloc-piu loc verb Dit dels ocells que van alacaiguts i arrupits, i també de les persones malaltisses, decaigudes.
Tenim l’ocellet que està cloc-piu; l’haurem de dur al veterinari.
Duu una temporada que va cloc-piu i els metges no saben quina pot ser-ne la causa.
També: cop-piu, cloc i piu
Etimologia
D’origen onomatopeic, relacionat amb lloca, ‘gallina que cova’.
Usos
A Jonàs aquella idea el complaïa. Se sentia impacient per trobar-se cara a cara amb Déu i veure’s situat a la seva destra, reunit amb els justos i els salvats, observant la condemnació de tants llops coberts amb pells de xai que havia conegut en aquest món de penombres. Com el seu propi pare. Ah, sí: com gaudiria, des del seu lloc entre els bons, contemplant la desfilada de don Marc, amb el seu posat mel·liflu i cloc-piu, dirigint-se cap a un dolor sens fi, mesclat dins l’escuma dels corruptes i els traïdors!
Sebastià Alzamora, Sara i Jeremies (Barcelona: Proa, 2002), pàg. 198Segons mon pare tot hauria començat en un ball de nit —una soirée dansante, que deien en aquell temps— a casa d’uns amics comuns. Aquella nit, la Jeanne se sentia molt cansada, cloc-i-piu. Els amics havien hagut d’insistir per convèncer-la que sortís del llit. Va comparèixer a la vetllada desfeta. Aquella fragilitat, tota femenina, va atreure el jove rus.
Joan-Daniel Bezsonoff, Els taxistes del tsar (Barcelona: Empúries, 2007), pàg. 63
Tema de la setmana
Suggeriments dels subscriptors. El d’avui és de Jem Cabanes, de la Pobla de Lillet (Berguedà).