Es va proclamar l’Estat de les autonomies, i de la Rioja a Múrcia sense Albacete, passant per Castella, amb Lleó, però sense Madrid i en canvi la dita Albacete, va tenir autonomia tothom.
   La dita que va resumir aquest moviment ha passat al tresor de la saviesa jurídica universal amb aquesta forma, digna d’un Ortega: «Kaffè per a todos».
   «Café para tontos (Cafè per a beneits)», deien els de sempre, pels corredors de Madrid, francament satisfets de la seva murrieria i engrescats per haver-nos fet beure a galet una vegada més.

Ramon Barnils, «El cafè, que duri» (El Temps, 28 de maig de 1984), reproduït a Articles (Barcelona: La Magrana, 2001), pàg. 87

Pujol va dir que d’ara endavant, d’ètica, en parlarien ell i els seus, i no pas el govern de Madrid, que se n’atribuïa l’exclusiva. Aquesta afirmació reclamant de parlar d’ètica ha fet molt de mal a l’esquerra de la dreta, que ho ha acusat amb histèria delatora. Narcís(o) Serra, personatget caragolat i murri, l’únic que va fer beure a galet Tarradellas quan aquest estava en plena forma, ha considerat «intolerable» que Pujol disputi el dret a parlar d’ètica a un partit centralista.

Ramon Barnils, «Gent no acostumada a construir» (El Temps, 18 de juny de 1984)