La gent abans cantava molt. Em sé de memòria un bon grapat de trossos d’òperes i sarsueles que mon pare cantava a totes hores. Eren freqüents les reunions de veïnats en sessions musicals i cadascú hi posava l’instrument que tocava o la seva veu. Eren melòmans aficionats sense cap mitjà. Aprenien de memòria els llibrets i anaven a totes les representacions musicals que se donaven a Ciutat.

Conxa Forteza, «Jacques Brel i altres músiques» (Diari de Balears, 15 d’octubre del 2008)

Reconeix que els responsables que s’iniciés en la música són uns pares que es projectaven en la figura del fill. «La meva mare és una pianista frustrada i el meu pare un melòman empedreït. Sóc un d’aquells fills als quals els seus pares han volgut donar tot el que ells no van poder tenir», comenta. La música, però, no entrava en els seus plans.

Fiona Ripoll, «Llibert Fortuny: bufa que fa fort» (Jaç, núm. 3, estiu 2004)