Només t’explicaré perquè te’n facis una idea, que fins s’hi va presentar l’oncle Soler, que no es parlava amb l’oncle Nicolau des que un dia, deu anys enrere, s’havien esgatinyat de valent mentre jugaven de parella a la botifarra en aquesta mateixa taula; la baralla, que donà molt a parlar, va començar a propòsit d’una eixida atabalada de l’oncle Soler que els va costar la manilla de copes, la sota del mateix pal i disset pintes.

, «Absoltes i sepeli de Nicolau Vilaplana», dins El Cafè de la Granota (Barcelona: La Magrana, 1988)

No és que faltin candidats per substituir-me, no; fa anys que sento al meu voltant la remor sorda de la lluita per la successió, el fer-se i desfer-se de les intrigues. Però, sempre que hi penso, els dubtes se’m mengen de viu en viu: ¿n’hi ha algun, entre els tres que ara s’esgatinyen, digne d’ocupar el meu lloc quan jo el deixi vacant?

Jesús Moncada, «Els delfins», dins El Cafè de la Granota