El prat de Tres Aigües era el que més m’agradava. Per una banda el banyava el barranquet d’Arlet abans de deixar el seu cabal al riu, pel límit de baix tenia l’Orri mateix, i per dalt hi anava a parar el reguerol de la font de la Torna. L’herba s’hi feia alta i bona i era en l’únic que s’hi podien fer tres collites. La primera i dues vegades el redall. No era un prat gaire extens i quan fèiem la feina ens vèiem els uns als altres.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)