Al mig d’una fonteta rodona, com una tassa de molsa, en brollava un rajolí d’aigua, prim, arc irisat com un vidre, que cantava, al caure a la tassa, una cançó d’alegria, que l’aigua, allunyant-se fent rodones, l’anava a cantar an els lliris que hi havia sobre la barana.
   —Que seiem en aquest pedrís? —va insinuar l’Estevet, corprès, potser a dintre de tot, per aquella cançó de l’aigua.
   —És molt fúnebre aquí —va dir ella, que no estava per cançons—. Anem més enllà, que hi ha les oques…

L’auca del senyor Esteve, primera part, XI (1907)