Sempre ens queda l’esperança.
Si posàvem el pitxer sota l’aixeta,
escoltàvem, gota a gota, per la nit,
com s’omplia d’aguiletes d’esperança,
els estalvis del coratge.
Si esmorzàvem l’esperança,
per la nit ens menjàvem l’esperança, recalfada.

Vicent Andrés Estellés, «La pols del camí» (Primera audició, 1955)

Quan jo era menut, doncs, una pesseta, en forma de paper o de metall, representava una moneda amb sentit: una moneda amb sentit és aquella moneda que pot servir de base a unitats inferiors, a peces de cinquanta cèntims, de vint-i-cinc, de deu o de cinc. Una moneda amb seny ha de tenir cèntims. Com la lliura esterlina té, o tenia, xílings i penics. Com els quarters, els dimes i els nickels del dòlar. Com els quinzets, els xavos i les aguiletes que tenia, a València, la pesseta de la meua infantesa.

Joan F. Mira, «Discurs sobre la moneda» (El Temps, 22 de gener del 2002)