Senyor, anit no vaig aclucar l’ull. Pel balcó del meu estudi, que dóna a un carrer del rovell de l’ou de Gràcia, entraven tots els ingredients d’una de les encisadores, inefables nits ciutadanes d’estiu que em fan enyorar successivament i amb una ansietat cada cop més terrible, les estepes de l’Àsia Central, la solitud gelada de l’Antàrtida o el Mar de la Tranquil·litat que els astrònoms situen a la Lluna. Una senyora, membre d’un grup de cotorres urbanes dels dos sexes instal·lat a la terrassa del cafè de la cantonada, explicava urbi et orbi les seves meravelloses vacances a Itàlia; la màquina escurabutxaques del mateix establiment afegia una odiosa musiqueta al soroll d’una televisió; el gos que té la seva cabana de fusta en un terrat dels voltants lladrava amb més freqüència que en altres ocasions, i, sovint, els espetecs de les motos llançades a tot estrop carrer avall m’aixecaven brutalment enlaire en una crispació sobtada, per deixar-me caure a continuació, desmanegat, amb els nervis fets miques, damunt el matalàs.

Jesús Moncada, Cabòries estivals (Fraga/Calaceit: Institut d’Estudis del Baix Cinca/Associació Cultural del Mararranya, 2003), pàg. 25

Al meu poble tots som ferms partidaris que el president de la Generalitat viatgi tant com calgui, a fi i efecte d’explicar urbi et orbi la importància de Catalunya en el context europeu, la magnitud de les traïcions dels governs espanyols, i tot el que convingui. Ara bé, s’ha de reconèixer que aquesta nova pruïja viatgera i pedagògica d’Artur Mas lliga malament amb la reestructuració (eufemisme rutinari per no dir tisorada) que han patit les ambaixades catalanes a l’exterior (eufemisme constitucional per designar les oficines de comerç que treballen en favor de les exportacions catalanes) com a conseqüència del pacte dels pressupostos del 2011 amb el PP.

Sebastià Alzamora, «Mas a Londres, amb eufemismes» (Ara, 10 de gener del 2012)