Ara, les ments preclares i pensants de la nostra modernitat, ja han començat a usar el producte substitutori que molts de consistoris illencs aniran utilitzant progressivament: el plastiquí. Si se banya, és igual: és de plàstic. Els seus colors no minven, no destenyeix, ni amb el sol, ni per l’aigua de pluja, no hi regalimen gotes acolorinades damunt les rebeques de les madones o les americanes claretes dels senyors.

Climent Picornell, «Paperí o plastiquí?» (Diari de Balears, 26 d’agost del 2003)

Jo, amb la cosa aquesta d’haver-me hagut de quedar a Barcelona, m’ho passo avorridíssima. La ciutat bull. Fa calor a tot arreu. A tot arreu, tret dels cinemes, on entres i fa un fred que et glaces, i has d’anar-hi amb una rebeca, per posar-te-la pel damunt. I, quan surts del cinema, pel carrer amb la rebequeta al braç i la calor que fa, sembles una beneita…

Quim Monzó, El dia del Senyor (Barcelona: Quaderns Crema, 1984)