[Stanislaw Jerzy] Lec va viure sempre en un entorn social (excepte potser entre 1950 i 1952, en què resideix a Israel) on se’l tolerà com una rara avis que a estones irritava i a estones segregava alguna mena de commiseració. L’establishment polonès, que no mancava totalment de reflexos, no s’hi va acarnissar especialment; fins i tot li procurà unes exèquies dignes d’escriptor. L’home que havia dit «en temps de silenci basta amb una paraula; en els plens de xerrameca, amb un silenci» no hauria desentonat tampoc en la nostra bigarrada societat orwelliana, on les seues màximes, llegides ara —tant com ha canviat el món en trenta o quaranta anys—, conserven sorprenentment un sentit exacte i una direcció perfectament orientada.

Joan Garí, «Vindicació de Stanislaw Jerzy Lec» (El Temps, 14 de gener del 2003)

Val a dir que en les tertúlies en les quals tinc la sort de participar, mai no m’hi he sentit incòmode (en la meva condició de capellà), però sí que moltes vegades he experimentat la solitud del corredor de fons. M’he sentit com una rara avis. Com si fos l’ambaixador d’una institució anacrònica.

Jaume Reixach, «Catòlics agnòstics» (El Punt, 1 de maig del 2005)