Els ho va contar tot, fil per randa, llevat de com havia vingut. El negre, els va dir, es portava bé, la visitava cada nit i no li feia por; ella passejava pels parcs i els jardins en absoluta llibertat; les manetes negres la servien de tot i res no li mancava. Ara: no podria estar amb ells més que dotze dies justos. La darrera nit se n’aniria com havia vingut, per arribar el tretzé dia al Palau de Ningú-em-Veu.
   —I com has vingut?
   Ai! Abella va estar a punt de dir-ho; però se’n va recordar a temps: el negre —ja ho sabem— li havia manat que no en digués ni pruna. Ella tingué por que s’esdevingués alguna desgràcia i no soltava mot.
   —Pares, perdonen-me; però no puc dir-ho.

Enric Valor, «Abella», dins Rondalles valencianes 5 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 134

—Com que tens tan mal cor —va prosseguir ell—, et castigaré: cada volta que parlaràs, t’eixirà fum per la boca, que tothom haurà de fugir-te i, en la teua butxaca, per cada paraula que diràs, t’apareixerà una pedra de rambla.
   Ell desaparegué.
   Elvireta, quan es va reposar una mica de la sorpresa, es va asseure tota pensarosa. Com que no era gens parladora i estava tota sola, no va dir ni pruna ja en tot el vespre. Va acabar de sopar, escurà, s’apanyà el llit i s’hi va colgar.

Enric Valor, «La mestra i el manyà», dins Rondalles valencianes 4 (Picanya: Edicions del Bullent, 1999), pàg. 138