—Senyor rei, l’han enganyat. El qui va matar el drac que guardava la seva filla no va ésser el caçador que ara és el seu gendre, que vaig ésser jo, i per tant sóc jo el qui té dret a la mà de la princesa i a ésser el seu gendre.
   El rei, més de set vegades enfadat, en veure aquell xicot que li va semblar un toca-sons que li anava a moure raons precisament al moment del gran convit de les noces de la seva filla, se li va encarar com solen fer els reis i va dir-li:
   —Ments pel coll, falsari, ¿qui ets tu per venir a trencar l’alegria de les noces i del convit? ¿Quines proves tens que vas ésser tu el qui va salvar la meva filla?

«La princesa Margantella», dins Les cent millors rondalles populars, de Joan Amades (1953)

No, la meva reclusió és sempre voluntària, conec els meus límits, m’adon que he tocat fons. I venc aquí a passar un parell de setmanes amb companys que sempre m’esperen, que mai no pregunten, que no em cerquen raons.

Carme Riera, Jo pos per testimoni les gavines (Barcelona: Laia, 1977), pàg. 12