Al peu dels cingles de Tavertet es dreça un altre miracle de pedra. Hauria estat una esglesiola més, si no fos perquè a la meitat del segle XX el pantà de Sau va inundar la fondalada per on corria el riu Ter. Com passa amb tots els pobles submergits, Sant Romà de Sau traspua nostàlgia i basarda. Però, sense voler-ho, s’ha convertit en una icona. Ho certifica la quantitat de gent que s’hi acosta a peu en època de sequera per comprovar la gravetat de la situació. Gent que podrà dir: «Jo he tocat aquestes pedres i he jugat a pilota en una esplanada que hi ha a deu o quinze metres sota l’aigua».

Ramon Solsona, «El Mèdol de l’aigua» (Avui, 30 de juny del 2008)

I, ai, a les fondalades dels voltants de Sant Llorenç Savall el foc voraç de l’agost va cremar de tal manera els arbres que hi van quedar uns forats a terra com culs d’ampolla, escolta, val la pena d’anar-ho a veure. Doncs no senyor: tot això no són pas forats. Són clots, sots o tolls.

Joan Solà, «El clot, el sot i el forat» (Avui, 30 d’octubre del 2003)