—Si la Lídia estava dolguda perquè sabia que jo… bé…, vull dir que les coses s’haurien arreglat d’una altra manera. Nosaltres —es referia sens dubte als de la seva classe social— no ens divorciem així com així. La família és sagrada.
   «Sagrada però banyuda», vaig pensar per mi mateix. No és que jo sigui un moralista, però almenys m’estalvio la comèdia d’anar a missa els diumenges i fer el paperina agitant banderoles a la catedral quan ve el papa.
   —De tota manera, no entenc com és que ens va contractar per esbrinar si la seva dona li feia el salt, vistes les circumstàncies —vaig gosar dir.

Teresa Solana, Un crim imperfecte (Barcelona: Edicions 62, 2006), pàg. 180

La Sílvia estava picada, no trobes que la Carme és una mica envejosa? Per què ho dius?, preguntà la Merche. Per això que m’ha dit, el què?, això de què jo sempre havia estat una mica plena, no li facis cas, digué la Merche, ja saps que és una noia molt amargada, el seu marit li fa el salt a cada moment, és una desgraciada… Havien entrat a la sauna embolicades amb una tovallola blanca i gran que els cobria gairebé tot el cos.

Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977)