Glosar és cantar versos improvisats a partir d’una melodia determinada. Requereix tenir enginy, rapidesa mental, atreviment, sentit musical i, lògicament, un bon domini de la llengua i la rima. Tot un art, vaja.

Aquestes cançons improvisades poden tractar des de qüestions transcendentals fins a simples temes trivials, passant per crítiques socials o polítiques i declaracions amoroses. Són una tradició popular de certes zones del domini lingüístic, i de fet tenen noms específics en cada lloc: gloses a les Balears, corrandes a Catalunya i cant d’estil al País Valencià.

Els glosadors fan trobades on mantenen «combats» de cançons improvisades, especialment a Catalunya i a les Balears, que són tot un espectacle. En el documental Glosadors, disponible a Youtube, se’n poden veure uns quants fragments. Per exemple, a una glosadora se li planteja la següent situació: «Ets al balcó de casa i veus l’arribada de les orenetes». I a partir d’aquesta idea tan simple, la glosadora Mireia Mena canta els següents versos, pensats sobre la marxa:

Ja arriben les orenetes,
ja arriben a fer el seu niu.
Ja arriben les orenetes
i potser els amors d’estiu.

I potser els amors d’estiu
no em tornaran a enganyar.
Perquè el meu cor es desviu
per l’últim que em va deixar (bis).

Oreneta, tu no ploris,
tu no ploris, per favor.
Oreneta, tu no ploris,
que ja tornarà l’amor.

I ja tornarà l’amor,
no pateixis tant d’anhel.
Mira’m a mi, que com jo
et vindrà volant pel cel (bis).

Els últims anys l’afició per aquestes cançons ha revifat, no només des del punt de vista de l’espectacle, sinó també des del punt de vista educatiu, com a eina d’aprenentatge i d’integració.

• Jaume Salvanyà, 1001 curiositats del català parlat i escrit (Barcelona: L’Arca, 2018), pàg. 178-179. Podeu veure l’actuació de Mireia Mena a partir del minut 44:35, però us recomanem el documental sencer.
   
  

Cor de carxofa: associació de foment del glosat