Xavier Luna i Batlle, de Sant Cugat del Vallès, ens diu que el mot babarota li ha fet venir al cap aquest poema del Bestiari de Pere Quart:

Granotes

Nedar de granotes
al meu bassiol
promou les riotes
d’infants en redol.

Fent-los babarotes
l’un diu: —Quin bunyol!
Com mouen les potes!
No saben el crawl!

I Joan Bosch, d’Elna (Rosselló), ens fa arribar una alternativa acompanyada d’un altre poema, en aquest cas propi, que té més mèrit!

En comptes de fer babarotes els rossellonesos feien enaiguetes. Ho dic al passat, perquè, malauradament, a hores d’ara n’hi ha ben pocs que se’n recorden i ben pocs que fan encara servir aquesta expressió tan nostrada.
   L’expressió «fer enaiguetes a algú» o «fer enaiguar algú» correspon exactament a l’accepció 1 de «fer bararotes», és a dir: mostrar, fer, a la vista d’algú, coses que li despertin un desig: Li feia enaiguetes mostrant-li dolços que no podia menjar. El feia enaiguar mostrant-li dolços que no podia menjar.
   I una troncalleria meua amb un fum d’expressions rosselloneses:

Enguany nos caldrà fer bunyetes
com abans feia la padrina:
pastava un quilo de farina
sobre els fogons del Mas Calmetes.

L’oli bullent farà bufetes
quan fregirem la pasta fina.
Enguany nos caldrà fer bunyetes
com abans feia la padrina.

Cada any, de Rams fins a Pasqüetes,
me’n cal dues a l’espertina.
Som gormand com una fagina
i si en tinc pas, tinc enaiguetes.
Enguany nos caldrà fer bunyetes!

Vegeu també fer dentetes