És més, crec que ens agrada dir mentides. A mi, molt. Dir mentides és com dolç, un núvol de sucre esponjat de la fira. I a més, despista molt. Al meu advocat, sobretot. Ens posàvem davant una ampolla de JB, que ell treia del seu maletí, i mentre la buidàvem, jo li deia mentides, i ell se les creia, bevíem a morro, i les apuntava a la llibreta de notes, i després les va defensar al judici on em van condemnar, no em feien fàstic les seues baves. Mentir és molt sa si un es vol morir. És una xalada veure la cara de la gent que escolta un mentider. La gent menteix molt. Als altres i a si mateixos. Si prens les pastilles que em donen a mi, tal vegada et costa més inventar, però encara hi ha possibilitats d’embolicar la troca. Les falòrnies són polides, fins i tot la paraula fa goig. Les biografies falses són les millors. La veritat fa oi.

Esperança Camps, Eclipsi (Alzira: Bromera, 2007)

—Tres en una tarda —diu ella, falsament planyent-se—. Em matareu. —Es gira, es deixen caure per terra.
   —Mira que t’agrada, eh! —diu ell, i s’aturen de tant en tant per parar l’orella.
   —Afanya’t. En Carles tornarà en qualsevol moment.
   En acabat, l’Andreu s’hi pensa. Li conto els propòsits de la Lourdes? Ja s’ho faran, val més no embolicar més la troca. Es corda, s’allisa els cabells i se’n va. La Marta es torna a dutxar, es posa el vestit jaqueta de lli de color de mel, agafa el cotxe fins al pàrquing del despatx i entra quan la reunió tot just comença.

Miquel de Palol, «Cinta canònica quadrangular a 8 amb 2 corredors dobles interiors i 4 de simples externs, dels quals 3 naturals i l’últim contrari», dins Contes en forma de L (Palma: Moll, 2004)